La Champions ha tornat avui al Camp Nou, amb la visita d'un dels pocs equips que és, com el Barça, 'més que un club': el Celtic de Glasgow (Escòcia). El Barça s'ha imposat per 2 gols a 1 a l'últim segon del partit gràcies a la connexió dels dos laterals: passada d'Adriano i gol de Jordi Alba. L'ambient ha tornat a ser governat pel bon ambient entre les dues aficions i per la reivindicació: al minut 17.14 de la primera part s'han tornat a sentir els crits d'Independència' al Camp Nou.
Per la seva banda, el València també ha guanyat el partit contra el BATE Borisov per un contundent 0 a 3 i s'ha col·locat capdavanter del seu grup. Els tres gols valencians els ha fet Roberto Soldado, que ha fet el primer de penalti just abans de la mitja part. Tot i la força amb que han jugat la segona part els bielorussos, Soldado ha aconseguit rematar el partit i deixar la victòria encarrilada al minut 69 amb el tercer gol.
Celtic: més que un club
Si el Futbol Club Barcelona és un gran símbol de la catalanitat, també el Celtic és un equip històric amb una dimensió extrasportiva, car representa històricament l'anhel de llibertat del poble... irlandès.
El Celtic de Glasgow és un equip centenari, fundat el 1888, onze anys abans que no el Barça. En foren els fundadors uns emigrants irlandesos establerts a Escòcia, dirigits per un capellà, el pare Walfrid, que volia recaptar diners per a alleugerir la pobresa de la ciutat.
El segle XIX, la capital econòmica d'Escòcia, majoritàriament protestant i obrera, va rebre una onada de treballadors irlandesos, que fugien de les penúries econòmiques d'Irlanda, aleshores sota domini britànic. L'arribada d'obrers catòlics va portar algunes friccions i desavinences a la Glasgow protestant, i durant dècades els nouvinguts no van tenir els mateixos drets que els escocesos.
Des de la fundació, doncs, el Celtic ha estat, per damunt de tot, el club de referència de la comunitat irlandesa de Glasgow, en particular, i d'Escòcia, en general. Però també ha sabut captar la simpatia de la diàspora irlandesa d'Austràlia i dels EUA, però també d'Irlanda mateix.
El Celtic, doncs, és l'estrany cas d'un equip escocès lligat estretament al nacionalisme irlandès. Per això els colors del club són tan irlandesos com el verd i el blanc, i al seu camp, el Celtic Park, hi voleien habitualment moltes banderes d'Irlanda.
El Rangers, l'etern rival
L'altre equip de Glasgow, el Rangers, és als antípodes del Celtic. De base protestant i fermament unionista, llueix els colors blanc, blau i vermell, els de la Union Jack britànica. Per això molta gent considera que la rivalitat entre els dos equips més destacats de la lliga escocesa és la més polaritzada del món del futbol, atès que hi entra en joc la política, el nacionalisme i la religió. Durant l'època de radicalització del conflicte armat al nord d'Irlanda, a la segona meitat del segle passat, les topades entre totes dues afeccions van ser habituals, fins que les autoritats escoceses i la directiva de cada club van esforçar-se a tranquil·litzar tanta fogositat. El resultat és que al cap de pocs anys l'afecció del Celtic ha passat a ser tinguda com una de les millors del món, amb reconeixements internacionals i tot, pel seu comportament exemplar.
En aquest vídeo de VilaWeb TV, de l'any 2007, s'explica l'origen de la rivalitat entre el Celtic i el Rangers.