Benvingudes siguin les iniciatives voluntarioses que ens permetin de ser presents a l'esport internacional, encara que vinguin d'uns esportistes i seguidors patriotes que creuen en un món irreal. Valents els qui s'aventuren a suggerir que Catalunya existeix en l'àmbit esportiu internacional i que treballen per assolir aquest objectiu, malgrat el perill evident que suposa generar frustració si aquesta fita no s'aconsegueix.
L'universal Barça és un club espanyol, dins i fora del territori, encara que almenys els seguidors culers es caracteritzen per lluir símbols inequívocament catalans que fan visible una imatge positiva i genuïna per al consum popular, i que poden tenir una gran incidència per anar conformant la consciència que Catalunya existeix, encara que això signifiqui distreure's de la necessitat patriòtica de compromisos personals en benefici d'una identitat catalana lliure. Els esforçats socis i seguidors de clubs llueixen les seves insígnies bo i sabent que pertanyem a un Estat que lamina qualsevol signe català diferencial i que ocupa tots els àmbits de poder interiors i exteriors del país, un estat a qui no el frenen les iniciatives catalanes. Espanya bloqueja un èxit migrat amb els tentacles de poder amb els que compta a tot arreu. I tot i així, els catalans segueixen creient en la utopia. La realitat és que tota relació internacional esportiva passa per “La Roja” amb els seus símbols espanyols en els uniformes, himnes i demés parafernàlia patriòtica. El panorama resulta eloqüent, començant pel nom dels trofeus pels quals els nostres esportistes pugnen: una de les “copes” principals de l'Estat és la Copa del Rei, el cap d'Estat constitucional espanyol, un trofeu successor de la copa del Generalíssimo.