A la indústria cultural sempre hi ha el perill que els paràmetres formals de la indústria s’imposin per davant dels culturals. No passa el mateix a la diplomàcia cultural, que s’imposa la lògica diplomàtica per sobre de la difusió de continguts?
- Però és que un no pot exportar talent arreu del món sense un context d’indústria. I no es pot exportar talent en un context d’indústria sense una identitat. Perquè no tens un text sense context, ni una obra sense un corrent estilístic que l’expliqui. Una de les exposicions més reeixides de l’última dècada al museu Metropolitan de Nova York va ser Barcelona & Modernity (2007). Tenia una etiqueta de catalanitat evident.Tots els creadors de Catalunya hi eren presentats com a creadors catalans. Teníem talent; teníem indústria, perquè l’exposició s’havia generat des de Catalunya, i teníem una etiqueta: el modernisme català, que s’insereix dins l’europeu però amb unes característiques pròpies, i a la vegada es presenta com a no espanyol. Va tenir un gran èxit, però també queixes de l’ambaixador d’Espanya a Estats Units per aquest darrer punt, que vam rebre una resposta molt clara del director del Metropolitan: “Nosaltres estem parlant de cultura, i vostè de política. A més no sé què m’està dient, perquè a E.E.U.U. la cultura funciona per esponsors, i el nostre esponsor ens diu que ho hem de fer així”. No pots anar pel món sense identitat. Quan a vegades algun creador ha volgut fer-ho, adoptant una bandera globalitzadora, al final ha adoptat una altra identitat que no esperava.
Llegiu l'entrevista completa, aquí.