La decoració del pessebre nadalenc sol fer-se amb molsa, que normalment pertany a espècies abundants. No obstant això, als països nòrdics també s’utilitzen els líquens dels rens, que resulten molt ornamentals. En introduir-se aquesta pràctica als Països Catalans, s’hi recol·lecta una espècie poc freqüent («Cladonia mediterranea»), i aquesta pràctica en fa perillar la supervivència.
La tradició nadalenca implica diversos costums que solen ser entranyables i que ens porten a desitjar-nos pau, harmonia i felicitat. No obstant això, algunes pràctiques no estan exemptes d’un cert grau d’agressió al medi natural. Pensem, per exemple, en el gran nombre d’avets –i de molts arbres més– que conclouen els seus dies per Nadal, tot i que la majoria procedeixen de conreu i es fan campanyes de sensibilització i recollida.
Aquestes iniciatives, d’una efectivitat que alguns posen en dubte, com a mínim demostren una preocupació pel problema… Ara bé, qui es recorda de la molsa dels pessebres? En definitiva, «és una planta inferior», diu potser molta gent.
La nostra molsa blanca creix sobretot a les clarianes dels boscos mediterranis i en comunitats arbustives poc denses i no gaire alterades –especialment amb bruc– d’àrees humides i càlides, més aviat prop del litoral. No suporta els hiverns freds i viu preferentment sobre terrenys pobres en nutrients, com els sòls poc profunds de tipus sorrenc i pedregós (tant en subsòl àcid com calcari). Viu –sempre més aviat esdusser– al voltant de la Mediterrània, especialment a Catalunya, Eivissa i Formentera, València, oest d’Andalusia, Portugal i Galícia, i costes del sud de França.
Per estalviar-se la importació, alguns comerciants d’aquí recullen l’espècie ibèrica (els líquens dels rens de l’Àrtic no creixen aquí), que comercialitzen especialment a Catalunya. Pel desembre és habitual veure caixes de molsa blanca a la venda als mercats nadalencs. El problema és que a la península Ibèrica aquest liquen no abunda; no es pot ni comparar amb les immenses extensions que ocupen els seus semblants de la tundra àrtica. És per això que corre el risc d’extingir-se de diverses zones. A més, també ha de sobreviure als incendis. Per exemple, la població que s’havia localitzat al cap de Creus (Girona) ha desaparegut amb els incendis dels últims anys.
Llig l'article sencer a la web de Mètode.
Xavier Llimona és catedràtic de botànica de la Universitat de Barcelona i especialista en líquens.
Albert Masó és biòleg i fotògraf de natura (Barcelona).