Considerat el pare de la informàtica moderna per les seues aportacions a aquesta disciplina, Alan Mathison Turing va nàixer a Londres el 23 de juny de 1912. Malgrat algunes dificultats per aprendre a llegir i escriure als seus primers anys d'escola, Turing va mostrar des de menut un gran interès per les ciències. La seua gran passió era la química.
El jove Turing no era especialment sociable. Una bona mostra és la dificultat per fer amics a la Sherborne School, on va ingressar el 1926, a punt de fer catorze anys. Aquesta escola, com altres escoles privades britàniques, fomentava no tant el conreu de les ciències com l'aprenentatge dels esports i les llengües clàssiques, vinculades amb les virtuts imperials d'homenia, jerarquia i lideratge. L'excepció eren les matemàtiques. Així doncs, Turing va ser redirigit des de les ciències experimentals cap a la matemàtica, una disciplina que va conrear sovint durant aquests anys de manera autodidacta, fins al punt d'escriure un resum i una crítica a la teoria de la relativitat d'Einstein.
Turing també va desenvolupar durant aquest període sentiments emocionals cap a altres xics. Un dels seus amics més íntims fou Christopher Morcom, un estudiant més gran que compartia l'interès per la ciència i per les matemàtiques d'Alan. Amb divuit anys, Christopher va realitzar amb èxit l'examen per entrar al Trinity College de la Universitat de Cambridge. Turing, però, era un any menor i llavors encara no estava preparat. Hauria d'esperar un curs. Poc abans de finalitzar els seus estudis a Sherbone, però, va conèixer la tragèdia de la mort de Christopher com a conseqüència d'una tuberculosi de la qual Alan no sabia res.
Segons el seu biògraf, Andrew Hodges, l'interès de Turing per les màquines i la ment va estar íntimament lligat a aquesta experiència traumàtica. Quina relació existia entre l'"esperit" de Christopher i el "mecanisme" del seu cos? La mort de Christopher hauria d'enfrontar Alan Turing amb qüestions relacionades amb la naturalesa de la ment, la matèria i la diferència entre la vida i la mort.
Els treballs de descodificació
Al setembre de 1939 l'Alemanya nazi ocupava Polònia. Començava la Segona Guerra Mundial. El dia 4 d'aquest mes Alan Turing aplegava a Bletchley Park per treballar a les ordres del govern britànic en la descodificació de missatges. Amb llapis i paper, els descodificadors tractaven de donar sentit als missatges interceptats per ràdio procedents del continent, tal i com havien fet a la Primera Guerra Mundial. Aviat, però, va fer-se clar que els mecanismes tradicionals no eren suficients per desxifrar els codis alemanys.
La principal eina d'encriptació dels missatges alemanys era Enigma, un aparell que pareixia una màquina d'escriure i que convertia un text llegible en una seqüència incomprensible de lletres. Una vegada passat per la màquina, semblava que només una persona amb una altra Enigma era capaç de llegir el missatge. Aquestes màquines Enigma eren productes comercials, a la venda des de 1923. El problema és que estar en possessió d'una Enigma no era suficient per desxifrar el missatge. Damunt la màquina hi havia una sèrie de rodes que es podien situar en un gran nombre de posicions diferents que complicaven el procés de desxiframent. De fet, els criptògrafs alemanys la consideraven invulnerable.
A Bletchley Park, Turing va mirar de millorar un aparell electromecànic dissenyat pel criptògraf polonès Marian Rejewski (1905-1980) per desxifrar els missatges de l'Enigma. Poc després, el 1940, la companyia British Tabulating Machines construïa una màquina dissenyada per Turing, anomenada Bombe. Aquesta màquina emulava la comesa de trenta màquines Enigma treballant al mateix temps i va tindre prou importància en els intents per descodificar els missatges generats per l'Enigma.
A mesura que la Segona Guerra Mundial aplegava a la fi, els matemàtics –voltats de màquines que emmagatzemaven, comparaven i escrivien símbols– començaren a fer-se noves preguntes relacionades amb la naturalesa mecànica de la intel·ligència. Fent ús de teories matemàtiques, els científics començaren a reflexionar al voltant de la mecanització dels processos de pensament. El desenvolupament de màquines destinades als treballs de criptoanàlisi havia estimulat les idees per veure com els problemes matemàtics podien ser solucionats a partir d'ajuda mecànica. Per a Turing, la qüestió més important era fins a quin punt una màquina podia actuar com un cervell. Podia aprendre? Podia pensar?
Llig l'article sencer a la web de Mètode.
Pedro Ruiz-Castell és membre de l'Institut d'Història de la Medicina i de la Ciència López Piñero, Universitat de València – CSIC.